Molt i Sempre

Ahir U2 va iniciar la gira del disc “No line in the Horitzon” a Barcelona. Hi havia una inmensa espectació, mitjans de tot el món tenia posada la vista a barcelona. U2 havia promès una cosa que no s’havia vist fins ara, i era cert. Un timo com una catedral.

L’espectacular escenari que van muntar al Camp Nou, el qual havia de ser de 360º i crear un ambient íntim (com havia dit Bono) no era de 360º ni molt menys. Jo era dels que estava a la part del darrera de l’escenari i veia doncs el que havia de veure, U2 d’esquena. De tan en tant se’n recordaven de nosaltres i es giraven i ens saludaven, la gent els contestava tot cofois.

Va ser un concert pobre, faltat de ritme que van intentar compensar amb llums, efectes del videowall i un realment espectacular escenari, però en el fons mediocre per tractar-se d’un concert d’una banda com U2.

L’únic moment emotiu va ser quan Bono va dedicar Angel of Harlem al recentment mort Michael Jackson canviant la tornada de la cançó per un petit fragment de ‘Man in the Mirror’ i ‘Til you get enough’.

El moment més patètic va ser quan Bono va elogiar l’entrenador del FC. Barcelona i es va posar la samarreta de l’equip, cosa que sembla que sigui ja un protocol últimament

Ha estat la meva primera i última vegada que veia U2. A no ser que m’hi convidin, jo no hi torno.

Etiquetes: Concerts, Música, U2

Fa dies que m’he enganxat a una web. Es tractad d’eurobilltracker. És tracta d’enregistrar els bitllets d’euro que tenim a la web. Si el bitllet ja ha estat introduït abans, ens avisarà i ens dirà qui ha tingut aquest bitllet, quan i a on ha estat.

Si us hi voleu donar d’alta, només cal que feu click aqui i a enregistrar bitllets!

Doncs sí, diumenge passat. No vaig comportar-me correctament amb aquest col·lectiu. Vaig ser un incívic i vaig fer ús de la meva superioritat al circular en cotxe per la carretera, que també és “habitada” pels ciclistes.

És una simple anècdota que vull explicar. Resulta que jo circulava per la carretera amb tota normalitat fins que vaig arribar a una rotonda. Vaig entrar-hi amb la intenció de donar tota la volta per fer un canvi de sentit. De sobte en una de les entrades va entrar un grup d’uns 30 o 40 ciclistes passant-se la meva prioritat per la puta polla. Vaig haver de frenar en sec enmig per no atropellar cap d’aquests pobres usuàris de la carretera. Vaig fer sonar el claxon per alertar-los que estava en desacord amb la seva actitut, però només vaig acosneguir alguns gestos obsens per part seva.

Pobrets, sempre tan maltractats perquè són els dèbils i ells mai fan res mal fet i mai circulen malament. No he vist mai cap ciclista passar-se per la puta polla un semàfor, o circulant en direcció contrària o res similar. Són un exemple a seguir.

Després de l’incident, quan circulava jo darrera seu, vaig haver de reprimir-me les ganes d’accelerar i passar per damunt de cada un d’ells i després tornar-hi passar marxa enrera  i repetir la operacíó quinze vegades més.

Pobres ciclistes …

Etiquetes: ciclistes, circulacio, Crítica, Queixes

Setmanalment, cada divendres a El Món a Rac1, en Miquel Bernis versiona una cançó d’algú adaptant-li la lletra per tal de fer-ne la previsió. La d’avui ha estat aquesta:

Etiquetes: meteorologia, Miquel Bernis, Música, rac1

Sempre hi ha algun espavilat que s’intenta colar al tren i normalment la gent passa del tema i mira cap a una altra banda. Si hi ha algun vigilant que els atrapi, bé, i si no, doncs no és el seu problema.

Jo no hi estic d’acord. Oi que ens queixem amb les pujades de tarifes? I amb el mal estat del servei? Doncs si tothom que l’utilitzés, pagués, almenys hi hauria més diners per millorar el servei o es comptaria realment el número de viatgers i se’n adonarien encara més que el servei no dóna a l’abast. Amb la tonteria, aquests individus són perfectament un 10 o 20% dels usuaris i això són diners, pq els hi he de pagar jo el viatge?

Així doncs, he près una iniciativa. A partir d’ara no penso deixar passar MAI a ningú redera meu a les màquines de validar. No puc lluitar contra els que salten valles (bé, sempre se’ls podria retenir si hi ha els vigilants a prop, però pot ser perillós), però no em costa res quedar-me al mig del pas fins assegurar-me que les barres s’han tancat.

Normalment m’hi he trobat negres i moros que intentaven passar amb aquesta tàctica. Però ahir va ser un avi d’aquí, de l’edat del meu. Ja és el colmo que tenint descompte per jubilats, a sobre es colin! Pos això, per molt que m’insultin i empenyin, jo em quedo allà fins que tirin enrera i es tanqui la màquina o fins que vingui el segurata. I això és quelcom que hauria de fer tothom!

Etiquetes: colar-se, pagar, Queixes, Renfe, usuaris

Últimament, no sé com m’ho faig, que totes les pelis que m’agrada el trailer les fan al Verdi. M’estaré tornant una persona tan culta com Guardiola? M’estic tornant rara? O em faig gran i prou, qui sap?

Això mateix em va passar recentment amb la película Forasters, de Ventura Pons. De fet, més que el trailer, vaig veure un reportatge sobre com caracteritzaven a Joan Pera per fer d’avi i vaig decidir que aquesta pel·lícula Sí que l’aniria a veure.

L’argument simplement explica com les mateixes històries es repeteixen d’una generació a una altra. El títol de Forasters reflexa els efectes de la immigració, que tan pares com fills critiquen de la mateixa manera i no se’n adonen de la seva propia hipocresia, del seu propi malestar i de la seva propia desestructuració familiar. Tan la mare com la filla pateixen càncer i la mateixa família és com un càncer on es corrompen els uns als altres criticant-se i insultant-se.

A mi personalment en va agradar molt, va ser com llegir una novel·la molt ben cuidada i ambientada (sí, ja sé que és l’adaptació d’una obra de teatre, però a mi em recordava a una novel·la). Sobretot els efectes gràfics: diferents colors per reflectir l’època, els detalls del vestuari o dels edificis de Barcelona que es podien veure en cada moment cuidaven molt l’ambientació i eren d’agraïr. El treball dels actors també és molt bo, la única llàstima és que siguin els mateixos de sempre i els tinguem encasillats a Ventdelpla o El cor. Sembla com si no tinguéssim gaires actors a catalunya i sempre acabem fent servir els mateixos…

Als meus acompanyants no els va agradar tant com a mi, sobretot per l’agonia que acompanya i eternitza el càncer. De fet, se’ls ha de donar la raó que es va fer llarg, venien ganes de posar-se a cridar a favor de l’eutanàsia i tot

Així que si la voleu veure, us recomano que hi aneu del 28 de Novembre al 18 de Desembre per poder utilitzar aquest val de 2×1 a qualsevol cinema de Catalunya, València i Balears que facin la pel·lícula (per la gent de Barcelona només la fan al Verdi i al Renoir les Corts).

Etiquetes: Cinema, Crítica, Forasters, Joan Pera, Pel·lícula, Ventura Pons, Verdi

Com a mala amant del cafè (és a dir, que si no duu un litre de llet, sucre, cacau i altres derivats no m’agrada), sóc una gran enamorada de l’Starbucks. Aquests cafès de litre amb un munt de llet i les paranoies que hi vulguis afegir fan molt, però m’encanten moltes altres coses: Estar en una cafeteria sense fum, apoltronada en un bon sofà, sense cambrers que passin molestant (si vull res, ja hi aniré jo, que sinó sembla que m’estiguin fent fora), amb música suau de fons i un ambient ben agradable, no té preu.

Bé, preu sí que en deu tenir, perquè pagar 4€ per una beguda em sembla força excessiu i és una pena, hi aniria molt més si no fos tan car! M’encanta pendre un bon mokka a l’hivern o un frapuccino amb gel picat a l’estiu mentre em relaxo o parlo amb algun amic o muntem una partida de munchkin ben animada (intentant no molestar la gent, és clar!). Fins i tot alguna vegada m’hi he quedat a dinar, que els entrepans i amanides que fan també m’agraden molt!

De fet, tot i que n’hi ha 50.000 a Barcelona, els vaig anar a descobrir a Londres. Allà el preu d’una cafeteria normal ja costa lo que un Starbucks, per tant m’hi vaig decantar ràpid a anar a fer el cafè allà. Diria que els preus que posen al producte són independents del nivell de vida del país, perqué els preus eren els mateixos aquí que allà…

Recentment, vaig descobrir que són propietat d’una tribu india americana. No en tenia ni idea! Sí que sé que el cafè que porten és de comerç just i campanyes per l’estil, però em va sorpendre molt que un negoci tan internacional sigui propietat d’uns indis. No feien només casinos i atrapasomnis aquests?

Etiquetes: cafeteria, Crítica personal, Relax, Starbucks

De tota la vida que m’agrada molt jugar a jocs de taula i sempre m’havia fet gràcia jugar a rol, però ho trobava una mica pesat amb tants detalls i tonterietes (a part, que cal tenir una persona ben creativa de màster pq sinó no té gens de gràcia). Tot això i més (pq aquí el màster-baralla de cartes a part de ser creatiu té un caxondeo que pa’qué) es troba en aquesta paròdia del dungeons&dragons. És realment un joc on t’ho passes pipa i enganxa amb tantes parides que deixa anar.

És tan divertit que fins i tot s’hi enganxa gent que el rol ni li va ni li vé i se’n aprèn ben ràpid (tot i que es millora moltíssim amb l’experiència). El subtítol del joc deixa ben clar de què va: apuñala a tus amigos! I és que en una gran competència per arribar al nivell 10 (o 20 si es juga en mode èpic) lo millor és putejar els altres pq no hi arribin ni a tiros.

Podríem dir que en el joc som diferents personatges passejant per unes masmorres (segons les cartes que tinguem equipades podem tenir races, professions i objectes que ens donaran habilitats especials) i a cada torn ens toca obrir una porta per enfrontar-nos a algun monstre o maledicció. Quan es guanya un monstre es pugen nivells i s’aconsegueixen tresors per dopar-nos més, per això els nostres companys intentaran afavorir el monstre tan com sigui possible per evitar que ens ho aconseguim (o per guanyar-hi ells algo a canvi).

Si us pica la curiositat, el pack de cartes inicial costa 20€ i cada ampliació 13 (n’hi ha 5 pels més viciats), es venen a les botigues de jocs de rol, comics i frikades varies (n’hi ha 50.000 a arc de triomf). Per saber més sobre les normes abans de comprar-lo, aquest article de la wikipèdia està molt bé. I per dubtes concrets o interpretacions, s’acaba de crear la web d’un colega nostre (per culpa del qual escric aquest post) que trobo que està molt millor que els 50.000 fòrums on la gent en lloc de contestar es posa borde i tothom acaba discutint.

Etiquetes: Amics, Diversió, Jocs, Munchkin, Rol

Ara farà un parell d’anys, em va agafar molt i molt fort amb aquesta cançó de The Police. La penjo aqui per tenir-la sempre a mà.

Etiquetes: Música, The Police, Videos

Després del viatget a París (sobre el qual hauré de fer almenys un post ja que no entenc les dutxes de disseny fraceses) l’enveja m’ha vençut i jo també m’he fet un flickr… bé i per poder comentar (pq no et deixen si no et registres) i per poder reclamar els drets d’autor de les fotos q certa persona penjava q eren meves ò.ó (vaaalee.. només era una, pro jo volia que em mencionés almenys!!)

Apa, si algú hi vol entrar és: http://flickr.com/photos/volsdir/

*nota mental: canviar quan abans la foto del perfil, que m’ha quedat horrible…

Etiquetes: flickr, fotos