El Blog de la Moniqueta i el Jorditus
dilluns, 11 gener, 2010 per Jordi
Doncs sí! Després de mesos i mesos sense tenir-ne noticia, aquesta setmana passada he cobrat dues mensualitats de 210€ corresponents als rebuts del mes de maig i juny del passat 2009! No sé per què, però penso que quan faltin pocs mesos per les eleccions estarem al dia dels cobraments …
dilluns, 12 octubre, 2009 per Jordi
Noves noticies de la Renda Bàsica d’Emancipació! Fa 15 dies vaig cobrar l’import corresponent a 5 mesos de cop! Què vol dir això? Doncs que el rebuts que vaig enviar el dia 9 de Gener de 2009 van ser processats, o enregistrats o com n’hi volguem dir 10 mesos després de que jo els hagués enviat! Bravo!
dimarts, 07 juliol, 2009 per Jordi
Ara fa aproximadament uns 9 mesos, escrivia en aquest mateix blog per dir que després de uns altres 9 mesos de paperassa i esperes havia cobrat finalment la famosa “renta básica de emancipación” (RBE). Recordo que vaig cobrar 8 mesos de cop, i llavors al cap d’un mes (al novembre) vaig cobrar els 210€ corresponents al mes d’octubre.
Aquesta vegada escric per dir que des del passat mes de novembre, he deixat de cobrar-la. Després de nombroses trucades al Miniestirio de la Vivienda a Madrid, i de trucades a Adigsa he aconseguit finalment que algú consultés el meu expedient i em diguéssin el motiu pel qual he deixat de cobrar.
Doncs el motiu pel qual he deixat de cobrar és cap! Vull dir que, tots el que tenim la modalitat de pagament del lloguer domiciliat en el banc (o sigui que no paguem per transferència) hem deixat de cobrar la RBE. I perquè? Doncs perquè s’han d’enviar els rebuts del lloguer, i la comprovació d’aquests, o el registre d’aquests, s’entren manualment per funcionaris, és clar, i des de l’octubre que han deixat de fer-ho. Així doncs, no tinc cap problema ni cap irregularitat en el meu expedient. Simplement m’han dit que algun dia, ni idea de quan, tornaré a cobrar tots els mesos de cop.
Igual ho cobro quan ja no estigui de lloguer, qui sap! Però no, segurament quan s’acostin les eleccions generals ho cobraré perquè quatre il·lusos tornin a votar en Zapatero altra vegada.
dimecres, 01 juliol, 2009 per Jordi
Ahir U2 va iniciar la gira del disc “No line in the Horitzon” a Barcelona. Hi havia una inmensa espectació, mitjans de tot el món tenia posada la vista a barcelona. U2 havia promès una cosa que no s’havia vist fins ara, i era cert. Un timo com una catedral.
L’espectacular escenari que van muntar al Camp Nou, el qual havia de ser de 360º i crear un ambient íntim (com havia dit Bono) no era de 360º ni molt menys. Jo era dels que estava a la part del darrera de l’escenari i veia doncs el que havia de veure, U2 d’esquena. De tan en tant se’n recordaven de nosaltres i es giraven i ens saludaven, la gent els contestava tot cofois.
Va ser un concert pobre, faltat de ritme que van intentar compensar amb llums, efectes del videowall i un realment espectacular escenari, però en el fons mediocre per tractar-se d’un concert d’una banda com U2.
L’únic moment emotiu va ser quan Bono va dedicar Angel of Harlem al recentment mort Michael Jackson canviant la tornada de la cançó per un petit fragment de ‘Man in the Mirror’ i ‘Til you get enough’.
El moment més patètic va ser quan Bono va elogiar l’entrenador del FC. Barcelona i es va posar la samarreta de l’equip, cosa que sembla que sigui ja un protocol últimament
Ha estat la meva primera i última vegada que veia U2. A no ser que m’hi convidin, jo no hi torno.
dissabte, 14 febrer, 2009 per Jordi
Fa dies que m’he enganxat a una web. Es tractad d’eurobilltracker. És tracta d’enregistrar els bitllets d’euro que tenim a la web. Si el bitllet ja ha estat introduït abans, ens avisarà i ens dirà qui ha tingut aquest bitllet, quan i a on ha estat.
Si us hi voleu donar d’alta, només cal que feu click aqui i a enregistrar bitllets!
dimecres, 21 gener, 2009 per Jordi
Doncs sí, diumenge passat. No vaig comportar-me correctament amb aquest col·lectiu. Vaig ser un incívic i vaig fer ús de la meva superioritat al circular en cotxe per la carretera, que també és “habitada” pels ciclistes.
És una simple anècdota que vull explicar. Resulta que jo circulava per la carretera amb tota normalitat fins que vaig arribar a una rotonda. Vaig entrar-hi amb la intenció de donar tota la volta per fer un canvi de sentit. De sobte en una de les entrades va entrar un grup d’uns 30 o 40 ciclistes passant-se la meva prioritat per la puta polla. Vaig haver de frenar en sec enmig per no atropellar cap d’aquests pobres usuàris de la carretera. Vaig fer sonar el claxon per alertar-los que estava en desacord amb la seva actitut, però només vaig acosneguir alguns gestos obsens per part seva.
Pobrets, sempre tan maltractats perquè són els dèbils i ells mai fan res mal fet i mai circulen malament. No he vist mai cap ciclista passar-se per la puta polla un semàfor, o circulant en direcció contrària o res similar. Són un exemple a seguir.
Després de l’incident, quan circulava jo darrera seu, vaig haver de reprimir-me les ganes d’accelerar i passar per damunt de cada un d’ells i després tornar-hi passar marxa enrera i repetir la operacíó quinze vegades més.
Pobres ciclistes …
divendres, 19 desembre, 2008 per Jordi
Setmanalment, cada divendres a El Món a Rac1, en Miquel Bernis versiona una cançó d’algú adaptant-li la lletra per tal de fer-ne la previsió. La d’avui ha estat aquesta:
dijous, 18 desembre, 2008 per Mònica
Sempre hi ha algun espavilat que s’intenta colar al tren i normalment la gent passa del tema i mira cap a una altra banda. Si hi ha algun vigilant que els atrapi, bé, i si no, doncs no és el seu problema.
Jo no hi estic d’acord. Oi que ens queixem amb les pujades de tarifes? I amb el mal estat del servei? Doncs si tothom que l’utilitzés, pagués, almenys hi hauria més diners per millorar el servei o es comptaria realment el número de viatgers i se’n adonarien encara més que el servei no dóna a l’abast. Amb la tonteria, aquests individus són perfectament un 10 o 20% dels usuaris i això són diners, pq els hi he de pagar jo el viatge?
Així doncs, he près una iniciativa. A partir d’ara no penso deixar passar MAI a ningú redera meu a les màquines de validar. No puc lluitar contra els que salten valles (bé, sempre se’ls podria retenir si hi ha els vigilants a prop, però pot ser perillós), però no em costa res quedar-me al mig del pas fins assegurar-me que les barres s’han tancat.
Normalment m’hi he trobat negres i moros que intentaven passar amb aquesta tàctica. Però ahir va ser un avi d’aquí, de l’edat del meu. Ja és el colmo que tenint descompte per jubilats, a sobre es colin! Pos això, per molt que m’insultin i empenyin, jo em quedo allà fins que tirin enrera i es tanqui la màquina o fins que vingui el segurata. I això és quelcom que hauria de fer tothom!
Últimament, no sé com m’ho faig, que totes les pelis que m’agrada el trailer les fan al Verdi. M’estaré tornant una persona tan culta com Guardiola? M’estic tornant rara? O em faig gran i prou, qui sap?
Això mateix em va passar recentment amb la película Forasters, de Ventura Pons. De fet, més que el trailer, vaig veure un reportatge sobre com caracteritzaven a Joan Pera per fer d’avi i vaig decidir que aquesta pel·lícula Sí que l’aniria a veure.
L’argument simplement explica com les mateixes històries es repeteixen d’una generació a una altra. El títol de Forasters reflexa els efectes de la immigració, que tan pares com fills critiquen de la mateixa manera i no se’n adonen de la seva propia hipocresia, del seu propi malestar i de la seva propia desestructuració familiar. Tan la mare com la filla pateixen càncer i la mateixa família és com un càncer on es corrompen els uns als altres criticant-se i insultant-se.
A mi personalment en va agradar molt, va ser com llegir una novel·la molt ben cuidada i ambientada (sí, ja sé que és l’adaptació d’una obra de teatre, però a mi em recordava a una novel·la). Sobretot els efectes gràfics: diferents colors per reflectir l’època, els detalls del vestuari o dels edificis de Barcelona que es podien veure en cada moment cuidaven molt l’ambientació i eren d’agraïr. El treball dels actors també és molt bo, la única llàstima és que siguin els mateixos de sempre i els tinguem encasillats a Ventdelpla o El cor. Sembla com si no tinguéssim gaires actors a catalunya i sempre acabem fent servir els mateixos…
Als meus acompanyants no els va agradar tant com a mi, sobretot per l’agonia que acompanya i eternitza el càncer. De fet, se’ls ha de donar la raó que es va fer llarg, venien ganes de posar-se a cridar a favor de l’eutanàsia i tot 
Així que si la voleu veure, us recomano que hi aneu del 28 de Novembre al 18 de Desembre per poder utilitzar aquest val de 2×1 a qualsevol cinema de Catalunya, València i Balears que facin la pel·lícula (per la gent de Barcelona només la fan al Verdi i al Renoir les Corts).
Com a mala amant del cafè (és a dir, que si no duu un litre de llet, sucre, cacau i altres derivats no m’agrada), sóc una gran enamorada de l’Starbucks. Aquests cafès de litre amb un munt de llet i les paranoies que hi vulguis afegir fan molt, però m’encanten moltes altres coses: Estar en una cafeteria sense fum, apoltronada en un bon sofà, sense cambrers que passin molestant (si vull res, ja hi aniré jo, que sinó sembla que m’estiguin fent fora), amb música suau de fons i un ambient ben agradable, no té preu.
Bé, preu sí que en deu tenir, perquè pagar 4€ per una beguda em sembla força excessiu i és una pena, hi aniria molt més si no fos tan car! M’encanta pendre un bon mokka a l’hivern o un frapuccino amb gel picat a l’estiu mentre em relaxo o parlo amb algun amic o muntem una partida de munchkin ben animada (intentant no molestar la gent, és clar!). Fins i tot alguna vegada m’hi he quedat a dinar, que els entrepans i amanides que fan també m’agraden molt!
De fet, tot i que n’hi ha 50.000 a Barcelona, els vaig anar a descobrir a Londres. Allà el preu d’una cafeteria normal ja costa lo que un Starbucks, per tant m’hi vaig decantar ràpid a anar a fer el cafè allà. Diria que els preus que posen al producte són independents del nivell de vida del país, perqué els preus eren els mateixos aquí que allà…
Recentment, vaig descobrir que són propietat d’una tribu india americana. No en tenia ni idea! Sí que sé que el cafè que porten és de comerç just i campanyes per l’estil, però em va sorpendre molt que un negoci tan internacional sigui propietat d’uns indis. No feien només casinos i atrapasomnis aquests?
Molt i Sempre
El Blog de la Moniqueta i el Jorditus
Hi ha 116 apunts i 124 comentaris fins ara.
44,871