Molt i Sempre

Com a mala amant del cafè (és a dir, que si no duu un litre de llet, sucre, cacau i altres derivats no m’agrada), sóc una gran enamorada de l’Starbucks. Aquests cafès de litre amb un munt de llet i les paranoies que hi vulguis afegir fan molt, però m’encanten moltes altres coses: Estar en una cafeteria sense fum, apoltronada en un bon sofà, sense cambrers que passin molestant (si vull res, ja hi aniré jo, que sinó sembla que m’estiguin fent fora), amb música suau de fons i un ambient ben agradable, no té preu.

Bé, preu sí que en deu tenir, perquè pagar 4€ per una beguda em sembla força excessiu i és una pena, hi aniria molt més si no fos tan car! M’encanta pendre un bon mokka a l’hivern o un frapuccino amb gel picat a l’estiu mentre em relaxo o parlo amb algun amic o muntem una partida de munchkin ben animada (intentant no molestar la gent, és clar!). Fins i tot alguna vegada m’hi he quedat a dinar, que els entrepans i amanides que fan també m’agraden molt!

De fet, tot i que n’hi ha 50.000 a Barcelona, els vaig anar a descobrir a Londres. Allà el preu d’una cafeteria normal ja costa lo que un Starbucks, per tant m’hi vaig decantar ràpid a anar a fer el cafè allà. Diria que els preus que posen al producte són independents del nivell de vida del país, perqué els preus eren els mateixos aquí que allà…

Recentment, vaig descobrir que són propietat d’una tribu india americana. No en tenia ni idea! Sí que sé que el cafè que porten és de comerç just i campanyes per l’estil, però em va sorpendre molt que un negoci tan internacional sigui propietat d’uns indis. No feien només casinos i atrapasomnis aquests?

Etiquetes: cafeteria, Crítica personal, Relax, Starbucks