És una simple anècdota que vull explicar. Resulta que jo circulava per la carretera amb tota normalitat fins que vaig arribar a una rotonda. Vaig entrar-hi amb la intenció de donar tota la volta per fer un canvi de sentit. De sobte en una de les entrades va entrar un grup d’uns 30 o 40 ciclistes passant-se la meva prioritat per la puta polla. Vaig haver de frenar en sec enmig per no atropellar cap d’aquests pobres usuàris de la carretera. Vaig fer sonar el claxon per alertar-los que estava en desacord amb la seva actitut, però només vaig acosneguir alguns gestos obsens per part seva.

Pobrets, sempre tan maltractats perquè són els dèbils i ells mai fan res mal fet i mai circulen malament. No he vist mai cap ciclista passar-se per la puta polla un semàfor, o circulant en direcció contrària o res similar. Són un exemple a seguir.

Després de l’incident, quan circulava jo darrera seu, vaig haver de reprimir-me les ganes d’accelerar i passar per damunt de cada un d’ells i després tornar-hi passar marxa enrera  i repetir la operacíó quinze vegades més.

Pobres ciclistes …

Això mateix em va passar recentment amb la película Forasters, de Ventura Pons. De fet, més que el trailer, vaig veure un reportatge sobre com caracteritzaven a Joan Pera per fer d’avi i vaig decidir que aquesta pel·lícula Sí que l’aniria a veure.

L’argument simplement explica com les mateixes històries es repeteixen d’una generació a una altra. El títol de Forasters reflexa els efectes de la immigració, que tan pares com fills critiquen de la mateixa manera i no se’n adonen de la seva propia hipocresia, del seu propi malestar i de la seva propia desestructuració familiar. Tan la mare com la filla pateixen càncer i la mateixa família és com un càncer on es corrompen els uns als altres criticant-se i insultant-se.

A mi personalment en va agradar molt, va ser com llegir una novel·la molt ben cuidada i ambientada (sí, ja sé que és l’adaptació d’una obra de teatre, però a mi em recordava a una novel·la). Sobretot els efectes gràfics: diferents colors per reflectir l’època, els detalls del vestuari o dels edificis de Barcelona que es podien veure en cada moment cuidaven molt l’ambientació i eren d’agraïr. El treball dels actors també és molt bo, la única llàstima és que siguin els mateixos de sempre i els tinguem encasillats a Ventdelpla o El cor. Sembla com si no tinguéssim gaires actors a catalunya i sempre acabem fent servir els mateixos…

Als meus acompanyants no els va agradar tant com a mi, sobretot per l’agonia que acompanya i eternitza el càncer. De fet, se’ls ha de donar la raó que es va fer llarg, venien ganes de posar-se a cridar a favor de l’eutanàsia i tot

Així que si la voleu veure, us recomano que hi aneu del 28 de Novembre al 18 de Desembre per poder utilitzar aquest val de 2×1 a qualsevol cinema de Catalunya, València i Balears que facin la pel·lícula (per la gent de Barcelona només la fan al Verdi i al Renoir les Corts).

Però com per criticar una cosa o opinar-ne primer s’ha de coneixer, fa uns dies em vaig actualitzar el perfil (ja tenia Facebook de feia molt temps, tot i que no l’havia utilitzat mai, ni tansols recordava la clau per entrar-hi). Vaig posar-hi una foto meva, vaig afegir els meus autèntics amics, i la resta va venir rodat.

En 3 minuts exactament, ja tenia una petició d’amistat d’una persona que conec llunyanament, jo no l’havia pas buscat però resulta que ella havia rebut una recomanació d’amistat (sí, recomanació d’amistat, allà empren aquestes metafores tan absurdes alhora que estrafolàries). Jo en cap moment havia demanat permís per fer aquesta acció, ni tansols se m’havia consultat ni l’aplicació que gestiona Facebook m’havia advertit, malgrat tot va tirar endavant. Vaig tenir un petit moment de dubte, sobre si afegir aquesta persona com “amic” o no, ja que no la conec personalment i tampoc hem parlat mai. Però vaig decidir que actuaria com la inmensa majoria de gent Facebook, com a lammer. Així doncs la vaig afegir, alhora que més gent, que en pocs minuts més també van sol·licitar-me la meva amistat.

Usant Facebook m’adono que se’m notifica quasibé tot al que passa a la gent que figura a la meva llista d’amics. M’informen dels amics que es fan els meus amics, del que li diu un amic a un altre amic. Puc veure els amics dels meus amics fins i tot sense necessitat de ser-hi amic. Vull dir que puc consultar la llista d’amistat de gent que ni tansols conec, o que si que conec però ignoren que esitc a Facebook.

Els més entesos diuen que Facebook és una eina que va molt bé sempre i quan s’utilitzi correctament. Hi estic d’acord, el problema és que ni un 1% dels usuàris utilitzen Facebook correctament.

Per exemple, me’n vaig a París, i ho he dit a Facebook, per tant, tot déu que em tingui com a amic se n’assabenta, absolutament tothom, en tingui 10 i 250, però aquest no eś el problema, ja que això és una cosa que he dit jo. el problema és quan algú altre ho publica, i ho saben la seva llista d’”amics”. Aquí sí que jo no ho controlo. Hi ha un contacte de la llista d’aquesta persona que ha fet public que aniré a París que m’hauria agradat que no ho sabés, de fet, la persona que ho ha publicat tenia la meva petició expressa de fa temps de no informar a aquesta persona des de fa molts mesos. No l’ha informat directament, però tindrà a la seva safata d’esdeveniments la informació que ha publicat el meu contacte.

Aquest és el gran problema de Facebook, posar tothom dins el mateix sac. No crear llistes d’amistats, seleccionades per grups. No tots els coneguts tenen el mateix rang emocional. Hi ha amics que són més amics, hi ha amics que no són tan amics, hi ha amics a seques, i ha coneguts, hi ha antics amics, antics coneguts … Encara no fa 48 hores del meu naixement a Facebook i ja s’ha vulnerat el meu dret a la intimitat. He perdut ja el control del que vull que se sàpiga i el que no.

Tot i així, reconec que Facebook és una ideal eina per rastrejar la gent, monitoritzar els seus passos, investigar la seva vida. Saber què fan i què deixen de fer, on van i on no van. Se’m notifica quan un contacte meu anirà o no a un lloc, fins i tot llegeixo els comentaris que li fan altra gent …

Una altra cosa curiosa, és que quan elimines a un amic, aquest no és notificat d’aquesta acció. Sorprèn aquest fet ja que a Facebook es notifica absolutament TOT!

Així doncs, en definitiva, si es decideix deixar la configuració com vé per defecte i posar a tothom al mateix sac, cal preguntar-se abans d’acceptar algú, qui és aquest algú. si realment és un amic nostre, i si volem que els nostres moviments puguin ser monitoritzats per aquest individu, i si potser no els nostres, els de la gent més propera a la que afectin també.

El concert va començar això sí, amb una mitja hora de retard, i ho va fer amb ‘No Surrender’, no sense abans sortir a saludar el públic amb un -Hola Barcelona, com esteu?- i amb un català quasi perfecte. Seguidament va enganxar amb Radio nowhere, Out in the street, Promised land Hungry heart, ajudat en totes per l’entregadíssim públic que comptava amb 75.000 espectadors.

Després va venir una aplaudidíssima The River seguida de Brillian Disguisse on el va acompanyar la seva dona Patti Scialfa. I bé no m’enrotllo més, tot un seguit d’èxits consagrats com Born To Run, Because The Night, The Rising, Waiting On a Sunny Day, Dancing in the Dark …

La única pega que vaig trobar al concert va ser la cançó amb la que el va tancar. Una fusió de Twist and Shout i La Bamba. Què voleu que us digui, no em semblen les cançons idonees per tancar una actuació del Boss davant 75000 fans en un concert èpic. També vaig trobar a faltar-hi “Born in The USA”, malgrat tocar-la sempre i a tot arreu, és un clàssic que es troba a faltar.

També m’agradaria remarcar l’impressionant Riff de Nils Lofgren a Because The Night. Em vaig quedar sense paraules! Virtuosisme en estat pur! Lofgren girant sobre ell mateix mentre deixava els autèntics fans amb la boca oberta.

Després d’això, aquells que no havien vist mai algú suant realment la samarreta al Camp Nou, aquells que no havien vist mai vibrar de veritat l’estadi, els que no havien vist mai Bruce Springsteen, els que ja l’havien d’altres vegades, els que no entenen el per què de la febre Springsteen, els qui van coneixer el rock aquella nit, els que els va molestar o fins i tot sobrar el solo de Nils Lofgreen, els que es van sentir absurdament molestos per haver penjat una bandera Nord-Americana, els que es van sentir absurdament molestos per penjar una bandera Catalana, els que no es creien que el rock en manté jove, els que es creien que havien vist ‘espectacle’ al Camp Nou, o finalment els que es pensaven que havent vist una actuació d’Avril Lavigne sabien el que era un autèntic concert, ara suposo que entendràn el motiu pel cual a Bruce Springsteen se l’anomena “The Boss”.

S’acostumen a remarcar les declaracions “negatives” que ha fet cada candidat, i la gent s’atreveix a dir quins resultats hi haurà a les eleccions. Però molt poques vegades la gent reconeix qui votarà. Es porta com un gran secret. És molt fàcil que algu que acabes de coneixer o si més no hi tens poca relació és capaç de dir-te que si el PSOE ha dit o fet tal cosa. Que si els d’ERC faran allò, etc … Però mai et diràn, jo voto PSOE, jo voto PP o jo voto CiU.

De què es té por? Això a d’altres democràcies no passa. A estats units és ben habitual que la gent digui de quin partit és, fins i tot personatges públics (Bruce Springsteen, Chuck Norris, Stevie Wonder …). Aqui no. Aqui tothom parla però ningú concreta. Estic cansat de mantenir converses mitjanament llargues amb algú i que no es posicioni. Fins i tot amb gent que veig cada dia, que sempre comentes una cosa o altre. Mai et diuen de quin partit són.

Jo mai he tingut problema en dir a qui he votat, o a qui penso votar. Per tant, ara no seré menys i us diré que he votat ERC, però aquesta vegada molt em temo que no els votaré. Encara no tinc molt clar el meu vot, sincerament, però a ERC no votaré.  Diumenge, un cop hagi anat al col·legi electoral penjaré un post dient a qui he votat.

Tots els partis que hi han hagut al govern, han negeociat sempre amb terroristes. Fins i tot, a la declaració de renta, hi ha una casella que es pot marcar per donar un tant per cent de l’impost a una organització terrorista, que és el que són. Sembrant el terror troben adeptes.

No sé pq els hi tenen tanta rabia a eta? Gelos? Segurament deu ser això. D’eta tothom en parla i total tenen 50 anys d’història! Ells en tenen més de 2000 i ningú els fa cas. Han matat moltíssima més gent que no pas els d’ETa i ja ningú els recorda. Han extorsionat i extorsionen molt més que ETA i ningú ho té en compte.

Una cosa si els va a favor, si algú fa una manifestació a favor d’eta, els detindran per ennaltiment del terrorisme, en canvi una manifestació a favor de l’església és perfectament legal.

Estigueu ben segurs que absolutament tots els capellans són iguals. Si ets capellà ets el que ets i punt. Rebutjar a una vida normal amb lliure dret a decidir sobre tu mateix el que pots i no pots fer, és no estar bé del cap. El fet d’oficiar una missa, et fa ser, vulguis o no, mentider i manipulador.

Què cony es pot esperar d’una gentussa que fa creure contes de fades a gent adulta? Va home va! L’altre dia feien una mani per la familia tradicional que en diuen. I ells? Com és la seva familia? Ells no en tenen! Volen que fem a casa nostra el que ells no poden fer a casa seva! El que realment els passa és que, ara, els gays es poden casar i ja no fa falta fer-se capellà. Abans qui era gay, se n’anava al seminari, ara es pot casar sense cap problema. Aiii que s’acaben els capellans !

Després hi ha el tema dels partits que s’autoanomenen Democrata-cristians …

A mi em fa molta gràcia això. A veure qui m’ho pot explicar. Com alguna persona, partit, formació o el que sigui, es defineixi com a democràtica i alhora cristiana? Si són clarament antònims! És que potser l’església funciona de manera democràtica? Recordeu tota aquella colla d’escarbats que es reunien per triar el cap de la secta? És que potser les dones tenen els mateixos drets que els homes? Va home va! Cap partit que es defineix demòcrata pot dir-se cristià, ni cap partit que es defineix cristià pot dir-se demòcrata!